La finestra, abric de sentiments III

Hi ha canvis.

La finestra.

Ella continua allí. Alguna cosa ha passat. Ha canviat, per fora, per dins, per seguir endavant amb més força que mai. Ha tornat a somriure. 

La noia.

Aquella noia estranya que apareixia quan em mirava al mirall, s'ha quedat amb mi. Ara, ja no és l'estranya. La seua companyia em fa feliç. Poc a poc m'ajuda a veure qui i com sóc, a mostrar-ho, sense pensar amb el que vindrà després. A viure avuí. A la fi, somriure des de dins.

La finestra, abric de sentiments II

Semble que tot continua igual. Semble que quelcom està canviat. Simplement, semble. 

La finestra

La noia continua ací, rere meu. Ben bé no puc entendre el que ocorre, no deixa que ningú o quasi ningú ho sapiga. Les paraules no li surten, però els seus ulls no deixen de mostrar aquell sentiment de tristesa i decepció, no obstant, també hi ha una llum. Una llum allà al fons, molt al fons. Ni ella ni jo sabem com arribar. Tal vegada, ella l'intueixi.

La noia

Els dies passen. De vegades et dones conter de que ho fan, altres ni te'n adones. És tot estrany, almenys a mi m'ho semble. Em miro al mirall i veig quelcom estrany, o millor dit, una estranya. Una estranya que té molt que mostrar. Però de sobte, l'estranya desapareix i retorna la noia que és més que coneguda. La noia estranya m'agrada, molt.

La finestra, abric de sentiments

Mira per al finestra, després d'haver passat la tempesta i no hi ha més que calma. Calma que manque en la noia de l'altra banda. La finestra abric de tants sentiments.

La noia. 

Ningú sap el que li ocorre. Sols ella, ella i la seua ànima. Tots comencen a veure-la diferent o almenys, així ho percep ella. El seu futur està per vindre, però sembla que encara no és el moment idoni per fer-ho i es retarda, es retarda. La noia s'impacienta però l'acceptació del present, pensa, és l'únic camí que la portarà al seu destí. Però, es pregunta, és realment així?

La finestra.

Matí rere matí. Vesprada rere vesprada. Nit rere nit. A la fi, dia rere dia, la finestra la veu. Sap el que li ocorre. Però, incapaç i sense saber com donar-li l'ajut que necessita, simplement, l'observa. Quan dorm, creu, està en calma. Però en el moment el bàtec del seu cor s'accelera al despertar, s'adona que no ha estat més que una il·lusió. Una il·lusió de present futur.

Petits detalls

I de repent unes paraules et fan preguntar-te què està ocorrent. 

Com hem arribat a aquest punt? Una i altra vegada et retomba en el cap, però mai no apareix la resposta.

Mai no hagués pogut imaginar com poden canviar les coses en un cert periode de temps, i menys en un, relativament, curt. Però ha estat així. 

De moment sembla què no per a bé, però en el fons la sensació és més bé positiva. 

Fins ara la vida m'ha donat la suficient experiència com per a saber quan pot ser el moment idoni per a actuar. Ara no és el cas. 

El temps tot ho esclareix i no seré jo qui intente fer-ho abans d'hora. 

Són petits detalls, que ho fan gran. Res més.

Gracias Rock and Roll, gracias

Sábado 24 de noviembre de 2012,

22:00h Sala Opal, Grao de Castelló. Apertura de puertas, vamos tranquilas, sin prisa, dejando pasar a las nuevas generaciones.

22:35 h Más o menos, salen al escenario Almas Mudas. Fue mi segunda cita con ellos y aunque éramos más bien un público reducido en la sala el show fue muy bonito. Ellos lo dieron todo. El público que los conocíamos también. Los que no, repetirán. 

23:30h Aproximadamente, la Leiband (como ahora se dan a conocer) salen al escenario,empieza el show. De principio a fin, hubo compenetración con el público desde arriba del escenario. Canciones del pasado sonaron y nos hicieron recordar sensaciones al mismo tiempo que teníamos que nuevas aparecieron, pero que nos hicieron sonreír muy fuerte. Canciones nuevas que nos recuerdan donde estamos y nos hacen bailar y sentir. Bis. Suena (aunque soñé que no lo iba a hacer), y sonrío más grande y fuerte que nunca, no puedo evitarlo. Unos pocos temas más. Despedidas. Ha sido un placer, ha sido un gusto. Nos volveremos a ver.

Noche bonita, con gente bonita y reencuentros bonitos. Gracias Rock and Roll, gracias.

Otro domingo astromántico más

Los domingos astrománticos son para pasear por el parque cogidos de la mano. Para eso o para volver a la rutina semanal. Semana que esperas con ganas a la par que quieres que no empiece. Sensación ambigua y muy contradictoria, para que negar. 

Terminas el domingo en el sofá. Leyendo. Viendo alguna serie que te hace sonreír. Escuchas música para evitar oír a los vecinos. Los vecinos, los de enfrente gritan; los de atrás, cuentan historias que no quisieras oír jamás. Un vecindario variopinto donde los haya. Pero es mi vecindario y por el patio huele a cosas ricas que van a cenar. Te entra hambre y no sabes que vas a cenar. Piensas y piensas y lo único que te viene a la mente es que mañana es lunes. Dentro de poco termina un domingo astromántico de noviembre del otoño de 2012. 

O no

Hay veces que tus dedos te piden escribir aunque no saben muy bien como hacerlo. Quieren decir mucho pero no saben por donde empezar. Simplemente teclear, sin parar. Escriben algo pero no saben como continuar. Lo intentan pero no sale un buen fruto. Deciden parar, tomarse un respiro. Continúan, palabras sin sentido. Ha llegado el momento, dejan de escribir.  Se rinden... O no.