Mira
per al finestra, després d'haver passat la tempesta i no hi ha més que calma.
Calma que manque en la noia de l'altra banda. La finestra abric de tants
sentiments.
La
noia.
Ningú sap
el que li ocorre. Sols ella, ella i la seua ànima. Tots comencen a veure-la
diferent o almenys, així ho percep ella. El seu futur està per vindre, però
sembla que encara no és el moment idoni per fer-ho i es retarda, es retarda. La
noia s'impacienta però l'acceptació del present, pensa, és l'únic camí que la
portarà al seu destí. Però, es pregunta, és realment així?
La
finestra.
Matí
rere matí. Vesprada rere vesprada. Nit rere nit. A la fi, dia rere dia, la
finestra la veu. Sap el que li ocorre. Però, incapaç i sense saber com donar-li
l'ajut que necessita, simplement, l'observa. Quan dorm, creu, està en calma.
Però en el moment el bàtec del seu cor s'accelera al despertar, s'adona que no
ha estat més que una il·lusió. Una il·lusió de present futur.
